18 anys fent escola a casa

Soc mare de dues filles de divuit i catorze anys que no han anat mai a l'escola, és a dir, han fet escola a casa, o millor dit, han sigut educades en família. Elles han anat creixent i nosaltres, com a pares, també ho hem fet amb elles.

Al llarg de tots aquests anys hem passat per etapes diverses i hem crescut i après amb diferents mètodes i estils, segons el moment, intentant buscar el més adequat o el que necessitàvem. Així doncs, hi ha hagut èpoques on hem ofert i proposat molts recursos, hem practicat una escola més " acadèmica " i d'altres que hem estat més a prop de l'unschoolling ( permetre que siguin les criatures les que s'organitzin i escullin, al seu propi ritme i a partir del desig, què és el que volen fer ). Hem intentat escoltar i complir els desitjos i les necessitats de cadascú, no sempre ho hem aconseguit però ens hi hem apropat força. Per mi han sigut vàlides les diverses fórmules, no n'hi ha de millors o pitjors, segons l'etapa han funcionat més o menys, han format part d'aquesta aventura que ha sigut i és, encara, fer aquesta mena d'educació.

També hi ha hagut etapes amb molt d'acompanyament per part d'altres famílies i infants i d'altres hem estat més sols o al nostre aire. Així és la vida! Poc a poc, vam anar veient que cada família homeschooller ho feia a la seva manera, quina riquesa, hi havia tantes escoles com famílies! I compartíem, amb moltes d'elles, coneixements, esperiències, recursos...

Cal dir que prendre aquesta decisió no va ser fàcil, en absolut, era una aposta forta. Durant els primers anys apareixien dubtes i fantasmes de si ho fèiem prou bé, si era massa o massa poc, però també és cert que ens satisfeia el fet de tenir autonomia ja que ens sentíem responsables de l'educació de les filles i era un tema massa important com per delegar-lo a un sistema que ens semblava obsolet i no ens cobria les expectatives.

Recordo perfectament el primer consell que ens van donar sobre l'escola a casa, va ser la fundadora de l'escola Clonlara, en aquell moment la nostra filla gran només tenia sis mesos i ja ens plantejàvem la seva educació. Va ser en una conferència de Biocultura, ens va dir: Els vostres fills podran aconseguir els coneixements que necessitin de molts llocs i de moltes maneres, ara bé, el millor que podeu fer per ells és estimar-los, el que més necessiten de vosaltres, com a pares, és l'amor: Si hi ha amor us anirà bé. Sembla fàcil, oi?

Per acabar, un consell de collita pròpia que em va marcar un abans i un després en la manera d'encarar les dificultats de l'escola a cada. Va ser durant un viatge que vam fer al Marroc, veient els infants d'allà i com en tenien cura les famílies i la societat. Vaig adonar-me que jo lluitava perquè les meves filles aprenguessin, volia ensenyar, feia de mestra. I no calia, perquè jo no era la seva professora, era la mare. I elles necessitaven una mare. Això em va ensenyar a acompanyar-les en el seu aprenentatge des d'un altre lloc, tot es va relaxar i va fluir molt millor.

Sovint ens sembla que als fills els hem d'oferir moltes coses, mantenir-los ocupats, sempre aprenent. I ells ja saben com fer-ho si els donem l'oportunitat, si els donem la confiança, l'espai, el temps per jugar, perquè aflori la seva curiositat i el desig, i des d'aquí, des de la seva demanda genuïna, nosaltres ser-hi presents per poder-los oferir el que tinguem i el que som.

 

Núria Navarro

mare homeschooler

Etiquetat com: